MAQUIS PER LES TERRES DE PONENT (1)

Resum de les anotacions que he fet del llibre Maquis a Catalunya. De la invasió de la Vall d'Aran a la Mort del Caracremada de Ferran Sánchez Agustí. 

Aquestes anotacions són sobre la Reconquesta del Vall d'Aran, però no tracte el tema de la Valh sinó de la resta d'unitats que seguien la consigna on molts maquisards tenien la consigna de baixar vers el sud esperant que la població civil s'ajuntarien a la revolta, però no fou així ja que els pobles estaven cansats de tanta guerra. L'Ofensiva va ser un fracàs i molts guerrillers van anar desplaçant-se sense cap suport militar. Aviat es van sentir enganyats.

RELACIÓ DE POBLES. Un veritable garbuix:

Pàgina 168

BAIASCA: El poble fou ocupat al capvespre per una 40 de maquis que van sopar a les cases particulars. És van proveir de menjar per continuar baixant. Al vespre van marxar protegits pels espesos boscos dels voltants sense parlar practicament

Prop d'ÀGER la Guàrdia Civil va detenirc tres maquis. Portaven les motxilles plenes de propaganda comunista i de la Republica que havien vingut a restaurar.

ISONA: El 6 d'octubre un guerriller es va lliurar a la Policía Nacional amb el seu fusell rus, pistola i munició.

La gent de CALDES i BARRUERA va veure guerrillers per les altes muntanyes des de principi d'octubre. A DURRO van haver combats entre policies nacionals i una vintena de maquis sense baixes. Es produí el 8 d'octubre. Baixaven del llac Major.  En aquest combat. veïns del poble van identificar un tinent de guerrillers, jove de casa Castillo de Pobleta de Bellvei, que havia marxat amb la retirada ja amb grau d'oficial.

Uns 10 homes van aparèixer a SANT ROMÀ DE L'ABELLA sense armes i demanaren feina a les mines de carbó. A TAÚS, sis maquis buscares menjar, i una altra colla compra tiberi a BASTURS i marxà cap a HERBASAVINA amb la missió d'establir campaments de suport al serrats de Boumort i Carreu, immemorial refugi de carlins, trabucaires i desertors de totes les èpoques, especialment la cova  de Pitarell i l'espluga d' Ormini.

Pàgina 169

Volaren alguns pals de llum de la Pobla de Segur i Tremp. 

A ASNIRRI hi hagué dos guerrillers morts i uns altres tres capturats. 

A TÉRMENS hi arribaren tres maquis i foren denunciats per un parent. Dos van ser afusellats i el tercer, fill d'un dels alcaldes en temps de la guerra, després d'un temps de presó a Lleida i a València, el mateix capella que el deslliurà de la mort, en justa correspondencia per haver estat salvat ell durant la guerra per aquell alcalde, l'ajuda a passar cap a França (aquest cas no ha estat contrastat).

ALGERRI Un antic policia de la Generalitat arribà amb el seu grup caminant dels del refugi de pescadors del túnel de Vielha. S'adonaren del fracàs, van enterrar les armes i es dispersaren. Ell s'amaga uns vuit mesos a Lleida i, després un temps, amb nom fals, a Barcelona. Veient que el règim anava per llarg, tornà a França per Andorra.

LLEIDA: Un altre escamot, vestit amb granotes, aterrà a Vallcalent i a Butsènit, on els donaren menjar i lloc per passar la nit. De bon matí havien desaparegut.

TORRES DE SEGRE: La policia controlà un grup amagat en una arbreda. 

OS DE BALAGUER: El 5 de novembre un grup caigué .

MENÀRGUENS:  fou capturat un maquis al tren de la sucrera.

 JUNEDA: El 10 de novembre els civils capturaren un grup.

Uns altres nou guerrillers més entre la Pobla de Segur i el Pont de Suert. El cap de partida era madrileny, educat i cortès. Afirmà que ningú no els aturaria  i estava convençut que tota Espanya acabaria per unir-se'ls. Intercanviaren amb els soldats tabac francès per picadura. 

ALMENAR: La Guàrdia Civil en capturà tres el 13 de novembre. 

BELLCAIRE D'URGELL: El 15 de novembre, la guàrdia civils en van detenir 11 en una casa de Bellmunt amb armament i propaganda. 

LA POBLA DE SEGUR: El 16 de novembre  capturaren diversos enllaços. 

LES BORGES BLANQUES: Un maquis i la seva dona, Ramona, infermera de la partida, foren detinguts.

BARBENS: Hagué un detingut.

A més de tots aquests llocs esmentats, es van veure guerrillers a Alòs de Balaguer,  la Baronia de Rialb, Bellcaire d'Urgell, Bell-lloc, Bellvís, Rubió, Sant Llorenç de Montgai, i Tornabous.  

Fins a final de desembre de 1944 es té notícia d'altres detencions a Almacelles, Alpicat, Balaguer, Ivars d'Urgell, la Pobla de Cèrvoles,  Rosselló, Toralla, el Vilosell,  i Viu de Llevata.

Eren maquis disgregats, perduts. Pertanyien a les brigades que havien entrat pel port de Salau i per l'Aran. Fins i tot n'hi havia provinents de les penetracions pel Pirineu d'Aragó.

COLL DE NARGÓ: El febrer de 1945, soldats de la 42 División de Cazadores de Montaña Urgel van detenir la partida del capità Antonio López, Padilla Sáiz, de la 570 Brigada, en retirada cap a França. Venien de la Sierra de Alcubierre i havien estat canonejats prop de Binèfar. Havien estat detectats per darrer cop a Belianes.

Pàgina 170

En el seu treball de recerca de Mercè Barallat transcriví pocs noms però moltes dades sobre l'activitat guerrillera: el 22 d'octubre de 1944 un total maquisards ingressaren a la presó de Lleida 64; el novembre alguns, 166 més; el desembre, uns altres 78, i en 1945, 93 més.  Els maquis eren interrogats de nit, restaven incomunicats, venien ferits de bala, tenien entre 16 i 60 anys i hi havia des de metges fins a analfabets.  Fruit dels interrogatoris es descobriren alguns amagatalls d'armes i pertrets al Montsec, pas obligat de totes les rutes provinents de França.

Un soldat de l'Exèrcit espanyol escrigué en el seu dietari el 25 d'octubre:  "En muchas ocasiones no sólo nos espian y nos ven, sino que nos dominan estratégicamente y podrían, desde luego, acabar con muchos de nosotros. I la majoria dels maquis eren militars que havien participa en dues conteses, la Guerra Civil i la II Guerra Mundial, i tenien un punteria excepcional".

En aquest mateix sentit s'expressa el prime testimoni d'aquesta sèrie, Francesc Palet Setó (1923), que va fer 28 mes de mili a la 42 División de Cazadores de Montaña Urgel. Viatjà ar la seva companyia cap a l'Aran quan ja n'havien marxat els maquis però recorda:

"Vaig tenir a les mans cascos dels soldats morts, algun amb l'impacte de bala travessant l'àliga del casc perquè els guerrillers tenien punteria excel·lent. Són enterrats al cementeri de Viella, on hi ha panteó. Alguns eren del meu batalló, l'Alba de Tormes núm. 6. Des vam ser a Isona i Figuerola d'Orcau, on ens reberen entusiasmats donaren unes peres molt bones. Caminàrem fins a Bóixols, on que hi havia maquis. Quan hi arribarem feia uns instants que haguessin volgut emboscar però havien marxat. Per arribar a Bóixols vam passar per uns viaranys on, si ens haguessin volgut emboscar, érem uns blancs perfectes, i jo duia la bandera. La gent, amb aquells maquis per allí, estava desorientada. Tenien por, i potser en van tenir tanta o més quan van saber que tornarien a venir àrabs per perseguir-los. Els maquis van venir enganyats, el poble no estava per noves guerres. L'amarg record de la Guerra Civil era molt viu i, a més, hi havia molta misèria.

Pàgina 171

Andreu Peralba Codina (Gironella, 1906) fou infermer, músic i compositor de sardanes. Entre 1932 i 1945 dirigí l'orquestrina Werner Jazz, que en aquells dies havia estat llogada per a la Festa Major de Tuixent (l'Alt Urgell). Havien pujat amb una camioneta des de Sallent al mas Terrerol de la Coma i la Pedra (el Solsonès). Carregaren en unes atzembles els instruments i enfilaren el camí que els havia de portar a Tuixént.

Eren tres hores bones de caminar a peu. De sobte van sortir sis o set maquis, ben armats i molt ben equipats per l'època que vivíem. Parlaven castellà. Ens encanonaren i, braços enlaire! Ens van demanar qui érem, on anàvem i on parava aquell poble. No ens van fer res. En saber que darrere venien alguns civils amb les mules i els instruments, van marxar sense deixar rastre. Després de tres dies de tocar, quan vam acabar, ens llogaren per a la Festa Major de Lavansa i de seguida vaig repartir el que ens pertocava a cada músic, no fos cas que tornéssim a trobar maquis amb més mala sort.

Antonio Muñoz Amador (1915), granadí, va fer tota la Guerra Civil amb els nacionals, una part amb fletxes verds italians. Membre de la Benemérita de 1942 a 1971, any en què es retirà a Artesa de Segre on era de quarter des de 1962, havia estat a diversos destacaments com Tor, Llavorsí, Alins de Vallferrera:

"En el 44 estuve en la detención de nueve maquis en una barraca de SERÒS. Llevaban buen armamento, mejor que el nuestro, pero venían engañados, creían que habría una insurrección del pueblo. Alguno de éstos, al poco tiempo, lo pusieron en libertad porque nos sirvió de delator. En 1946 estuve en la captura de un grupo de maquis que había en el mas Minguet de NAVÉS. Los llevaron a Solsona en un camión."

Pàgina 172

Aquella tardor Vicenç Ximenis estava treballant a la seva finca de BELLVÍS juntament amb un company de feina, a llançar-se a terra com si e quan un tiroteig entre civils i maquis espetega sobre el seu cap i l'obliga va a se plena batalla. Per un moment li sembla que tornava trobés en al front. 

Pàgina 173 

Anton Sancho Juncosa entrà al capdavant d'una secció de la 15 Brigada per Alins de Vallferrera. S'oposà a parlamentar amb les tropes enemigues, mentre que un capità aragonès, de nom Martínez, ho intentà juntament amb un veí d'Ainet de Besan que l'acompayava: tots dos moriren crivellats a trets pels soldats. Al capvespre, l'Exèrcit ataca el poble. Els maquis es van veure obligats a dispersar-se i tota la partida guerrillera quedà reduïda a 27 homes. Caminaren tota la nit fins Andorra i, per Canillo, arribaren a Ginclà (Ariège). Explica: «Creure que els aliats donarien en una safata la democràcia a Espanya era ignorar la Guerra Civil i el seu sentit històric. 

Pàgina 174

Aniano Jimenez Garcia: Aquel octubre de 1944, aparte de la acción de Dorve en que dimos muerte a un capitán guerrillero que llevaba las tres barras republicanas en la boina, no hubo ningún otro tiroteo en Esterri contra los maquis. En algunas ocasiones disparábamos al aire, a los árboles, para amedrentar Éramos seis guardias civiles rurales; la tropa, un batallón entero, estaba por si había maquis escondidos. Nos alojábamos en casa Massano. convencidos de que todo estaba tomado. Nosotros, recien salidos de la en el asilo de ancianos. Los maquis venían engañados, estaban guerra, estábamos prestos para la lucha, pero los maquis rehuían el combate. Huyeron hacia Berrós Jussà, Berrós Sobirà, después saltaron al valle de Cardós, subieron hacia Tavascan y por aquí volvieron a Francia. 

Los seis maquis fusilados en el cementerio de Esterri, por orden de la superioridad, eran jóvenes: tenían entre 20 y 25 años.

Pàgina 211 i 212

Victorio Vicuña Ferrero en setiembre d 1942 éramos seis, caminando de noche y descansando de día. Desde Tarascón penetramos por el Pic dels Tres Comtes. ( per sobre de Montgarri, anotació meva) Los primeros españoles, se asustaron mucho, pero nos hiceron una calderada de sopas de pan y otra de patatas cocidas. Sólo sabían catalán. Este hecho nos hizo comprender uno de nuestros fallos.

La tardor de 1944 Vicuña tornà amb UNE al front.

Pasamos per Berrós Jussà y Berrós Sobirà. Cuando íbamos en dirección a Llavorsí, una pareja de la Guardia Civil nos dió el alto. En el tiroteo uno de ellos cayó en el acto y el otro huyó, pero tuvimos que emboscarnos. Pasamos largas horas en la copa de unos pinos, oíamos ráfagas y disparos. Decidimos volver. El 23 de setiembre ya estábamos en Pal con un agotamiento extremo y mucha hambre. El 26 de setiembre, por Serrat y Mont Forcat, alcanzamos la Ariège.