ELS MAQUIS A LES TERRES DE PONENT (2): EL MONTSEC

Sóc net de passador de maquis i no em puc estar obsessionat en els oblidats dels oblidats que van mantenir la lluita contra Franco malgrat haver perdut la Guerra.

Torno al llegir el llibre Maquis a Catalunya. De la invasió de la Vall d'Aran a la Mort del Caracremada de Ferran Sánchez Agustí. Decideixo prendre algunes anotacions per veure l'extensió geogràfica del moviment maqui. En l'entrada anterior vaig recollir anotacions sobre diferents pobles de les Terres de Lleida on per on van passar els maquis.

Altres entrades referents als maquis:

Els maquis a les Terres de Lleida (1)

Els maquis a les Terres de Lleida (2): Montsec

Maquis a Cèrvia de les Garrigues?

Què feià la Legió a Almacelles?

Els maquis a Tuixent

més objectiu que el retorn de la democràcia i dictador, però desconeixíem les intencions de les potències aliades. 11

L'OCUPACIÓ DEL MONTSEC DE MEIÀ

(pàgina 175)

S'aproparen a Benavarri i a Vilanova de Meià, objectius més meridionals, homes de la 468 Brigada i de la 3 Brigada, respectivament, per aquestes vanguàrdies ignoraven que el gruix de les altres forces guerrilleres'havia retirat. A més, brillaren per la seva absència els teòrics punts de suport i era una fal·làcia la màxima de la reconquesta, Avanceu, fins que Espanya se sublevi!

La 3 Brigada havia entrat pel port de Salau el 18 d'octubre. Tenia de comandants Manuel Moreno Ribera, Comandant Quico, ...

...El 19 d'octubre, un grup d'aquesta brigada, buscant menjar, aterra a les 9 del vespre a Cabdella (la Vall Fosca), d'on havien marxat durant el dia els guàrdies civils que hi estaven destacats. Els guerrillers, abans havien fet arribar uns emissaris a parlar amb la gent anunciant que venien en so de pau. Es van sacrificar uns corders, els van coure patates i pa i vi no els en va faltar. Després de xerrar amb la gent fins ben passada la mitjanit, el cap s'excusà de no poder pagar perquè el capita intendent havia caigut en un enfrontament anterior amb els civils. Els maquis discutiren després i una part tornà cap a França per Llavorsi la vall Ferrera, Tor i Pal, i una altra s'endinsà fins a la conca de Tremp. L'endemà a mig matí tornaren els civils a Cabdella amb un contingem més nombrós de números.

Guerrillers de la 3 Brigada accediren a Vilanova de Meia dan entre ells Josep Aran, hereu de cal Cigaler. Eren als plans del M des del Montsec. Els primers en adonar-se'n foren diversos раgesos collint uns saborosos trumfos grocs anomenats patates tardanes de tardor ... Explicaven que havien vingut a echar Franco y a la Falange, que estaban apoyados por Rusia, Inglaterra, Francia i no volien cap mal a la gent. A més de demanar menjar, s'informaren  que no havia civils perquè feia dies que havien estat traslladats a les muntanyes....

....(Rúbies) era un poblet de cinc cases: cal Batlle, cal Borrell, cal Miqueló, cal Quelet i cal Jan. El Ceferino de cal Jan pujava amb tota tranquil·litat des de Vilanova fins a Rúbies. El seu camí fou controlat per un seguit de guaites situats als cimadals del Montsec: la Roca Alta (1.435 metres), el Puig del Camí Ramader (1.619 metres), el Pas de les Eugues (1.332 metres), Mirapallars (1.670 metres) i el Tossal de les Torretes (1.676,6 metres). Es comunicaven amb xiulets. Era el 3 de novembre de 1944.

Un grup parlà al Montsec amb el pastor Joan Portí Nicolasa, Juanito Xaman. Li preguntaren pels números de la caserna i quin tipus de persona era el rector. Ell els explicà avatars de la Guerra Civil, quan va estar a punt de morir afusellat, raó per la qual s'hagué de passar a la zona nacional amb un altre company. Tot seguit, a la migdiada, van anar concentrant el veïnat a la plaça Major de Vilanova, inclòs l'alcalde Pere Brescó, Peret del Forn, que els lliurà tot el pa de la seva fleca. També van fer saca del tabac de l'estanc de Teresa Soler, situat al carrer de Migdia. A cal Tatx, casalici de 1767 situat al bell mig de la plaça Major, trinxaren el telèfon públic, regit per la sogra de l'autor, Modesta Batalla Macià, dient «Nosotros no somos soldados de Franco, somos republicanos, señora», i simultàniament destrossaren el telèfon del quarter de la Guàrdia Civil, on només hi havia els nens i les dones dels civils. De la botiga de cal Fidel, també a la plaça Major, se'n van endur tiberi i calcats de franc, si bé deixaren uns vals que serien canviats per diners en efectiu quan triomfés la insurrección nacional. ...

Aquell 3 de novembre de 1944, Josep Guàrdia va veure tot a la plaça Major de Vilanova. Baixa cap al portal de Jos, inflà la bicicleta de la ferreria silenciosament per anar a Artesa de Segre i agafa un metre perquè...si em paraven els hauria dit que, sent el ferrer del poble com era, anava a prendre mides en una casa a prop per fer unes feines. A cal Santalori, passat Argentera, em van donar una copa de conyac, i avall! Estava disposat a pedalar fins a Barcelona si hagués estat necessari, a amagar-me en un vaixell del port i desaparèixer de tip que estava de la guerra, perquè si els uns em van fer patir gana, els altres em van fer patir fam.

Es presentà a la caserna de la Guàrdia Civil d'Artesa de Segre, situada a la Fonda del Manel (actualment, una oficina del Banc Central Hispano). El posaren en comunicació telefònica amb José Moscardó: ¿Es usted el evadido de Vilanova?», li preguntà el general. L'heroi de Toledo havia fet el 30 d'octubre una lacònica declaració a l'agència Cifra, reproduïda l'endemà a Arriba i Heraldo de Aragón, sobre els moviments guerrillers a la frontera, en el sentit que, a la una de la tarda del dia anterior, 29 d'octubre, l'havia trucat el general Ricardo Marzo Pellicer, comandant de la 53 Divisió al cap de pont de Balaguer, llavors governador militar de Lleida, «comunicándole que el último rojo español había repasado de nuevo la frontera de Francia»; però Josep Guàrdia l'informà que Vilanova havia estat presa pels maquis. A l'una de la matinada arribaren tropes de Tremp.

Els guerrillers van rodar molts dies pel Montsec. Dos àrabs, com a mínim, moriren en la seva persecució. Els oficials dormien en cases particulars. Els seus assistents àrabs es gitaven a terra, al seu costat, sense matalàs. S'establí toc de queda i controls. Una nit una patrulla es va fer acompanyar fins a la cova del Gel. Tanmateix, la insurrección nacional no es materialitzà ni a Vilanova ni enlloc, perquè la gent estava cansada i espantada. A pagès no es patia fam, però es treballava de sol a sol. El record de la Guerra Civil reproduïa un miratge de dissorts. El fantasma de la guerra era massa viu: no havien passat ni sis anys des que s'havia evacuat tot Vilanova cap a Llucars. El Nadal de 1938. el Montsec es convertí en tràgic escenari d'una de les batalles més esgarrifoses de l'ofensiva final franquista...

L'agricultor Josep Aran escoltà com dos maquis senyalaven per on els trencaren el front aquell Nadal de 1938. Més d'un d'aquells guerrillers coneixia bé les contrades montsectines, puix que l'Exèrcit de l'Est les defensa durant la Guerra Civil fins al desembre de 1938, fonamentalment les divisions 26, 27 i 46.

La Fira de la Perdiu de Vilanova de Meià se celebra cada segon diumenge de novembre des de fa uns quants anys, però abans es feia l'11 de novembre, l'últim dia de l'estiuet de Sant Martí, onze dies després de Tots Sants. Si aquesta cita firal, única al món, ja gaudeix de trets pintorescos, la de 1944 l'amenitzaren frívolament africans armats, dels quals es guardava un atziac record de 1939. La gent amagava les gallines, tancava les portes de cases i corrals amb pany i forrellat

Van ser àrabs els qui capturaren set maquis per la banda de Fontllonga: el 13 de novembre de passaren per les armes al monestir de Santa Maria. Un dels guerrillers era un jovenet francès. Com és habitual, el seu nom no consta enlloc, no tenien ni el dret a ser inscrits en cap tipus de registre, només en la memòria popular. Ara bé e els maquis també acostumaven a donar referències personals falses perquè després la policia i la Guàrdia Civil sistemàticament fitxava, molestava i controlava tots els familiars.

 El 30 de maig de 1992 l'AAGE Catalunya els recordà amb una làpida, testimoni alliçonador per a les generacions futures i de reflexió històrica per a les presents. Havien quedat desconnectats del gruix de l'avançada i de la marxa de la invasió perquè l'ordre de retirada havia estat emesa el 27 d'octubre. Un escamot de la partida que va prendre Vilanova es féu escapol pel coll d'Orenga cap a la vall d'Ariet. Un dels seus components tenia una cama trencada. Era de Berga. Es refugià a cal Castellar, casa contigua al castell que guarda la vall. Se'l van endur tropes de l'Exèrcit cap a Balaguer. El van curar, no el mataren. Un altre grup abandonà la Coma de Meià per obac cap a Garzola.

Uns altres es presentaren al bosc de l'Oromina, de casa Magí de Lluçars, morts de fam. Tres van venir des de la Vansa a buscar proveïment a Lluçars. S'assabentaren de la presència de moros a Vilanova i un veí els donà quatre pans i cansalada. Amb la panxa remeiada de pena, van reprendre la marxa. A l'era del Barloc van trobar el pastor Mariano Gual, Sunent, pasturant el ramat. A la nit avisà a Vilanova. Els àrabs ocuparen Lluçars. Aquest grup aterrà l'endemà a cal Fuster de Vall-llebrerola (casa de Josep Comabella, exalcalde republicà de Montargull, que havia estat a presó) on els donaren un sac de nous. Un d'aquests maquis era de cal Pau de Montargull; havia marxat amb la retirada i acabà empresonat. Travessant el Segre durant la nit es consideraven salvats, ja que per la part de Solsona tenien un comandament de brigada. Deien que, per allà on corressin moros, no shi podia estar. Per les rodalies de Lluçars passaren altres grups cap al migdia i altres a l'inrevés, cap a la frontera francesa. Una altra avançada assolí el bosc d'Isona. Agafaren proveïment a diversos masos del Rialb, Bóixols i la Rua, el poble del Pairot de les Cobles. Un grup davallà a la Conca pels cingles de Benavent i pujà fins a la Coma de 'Espinal, terme pallarès de Montodó, masia on sacrificaren una cabra i es van fer un calder de patates bullides.

LA REACCIÓ GOVERNAMENTAL

La reacció del Govern no es féu esperar. En pocs dies, les terres del Pirineu van ser ocupades per més de 40.000 efectius: soldats, legionaris, regulars, africans, tricornis i grisos, fins a 13 de les 40 divisions de què disposava l'Exèrcit franquista. Es desplaçaren a Catalunya generals com Rafael García Valiño, cap de l'Estat Major Central.

Pag 196 

Joan Morea Melià constructora de les demencials obres del Murs de l'Atlàntic i el Mediterrani. Juan Morea treballava de mecànic ajustador en una Mepresa aeronàutica de Toulouse. A l'escalf d'UNE entrà el gener de 1945 pel Pirineu, arribà al Montsec i, prop de Vilanova de Meià, va estar a frec de caure pres. Fent una guàrdia li caigué la metralleta del fred que feia. Tot estava nevat i els seguien la pista per les petjades sobre la neu. Notant principis de congelació a les mans i algun símptoma semblant als peus, el seu cap, de nom Andreu, el va fer acompanyar per un camarada fins a la frontera després d'una esgotadora marxa de més de 100 quilòmetres per camins inhospits plagats de soldats i tricornis. Així finalitzà l'aventura per reconquerir la pàtria d'un altre lluitador que defensà la República al front d'Aragó i al de l'Ebre, que morí d'un atac de cor el 1974 sense haver pogut tornar mai més. Està enterrat a la Bastide de l'Ordat, prop de Pamiers, al costat de la seva esposa Lola.