COM ES VIVIA AL CAMP DE CONCENTRACIO DEL SEMINARI VELL

Primer de tot especificar que el Seminari Vell no era pròpiament un camp de concentració sinó una extensió de la presó de Lleida. Però en aquest indret els presos eren tancats sense cap mena de control, eren amuntegats sense el vist-i-plau d'un jutge. La presó de Lleida de la plaça Cervantes estava tan plena que es va haver de triar altres espais carcelaris. 

Recordar que a Lleida havia hagut els següents espais: La presó de Lleida, el camp de concentració de La Seu Vella, el del Seminari Vell, la fàbrica Vilalta del carrer Alcalde Costa, l'edifici del rectorat, col.legi del Cor de Maria aquesta darrera va tenir, fins al que ser, funcions d'amuntegament militar davant de l'anomenada Operació Final de Catalunya.

L'atzar m'ha fet que trobi diferent informació que m'agrada recollir en el meu blog. Ara estic llegint el llibre La batalla del Pirineu. Xarxes d'informació i d'evasió al Pallars Sobirà, a l'Alt Urgell i a Andorra durant la Segona Guerra Mundial de Josep Calvet, A. Rieu-Mias i Noemí Riudor. I m'agrada recollir els fragments que m'interessa (i fer-ne difusió).

En la pág 38 explica un viatge que fa Jean-Mari Morere que a travessar des de l'Ariege pel port de Clavera - Sort i Lleida. En entrar al Seminari Vell ens explica l'edifici: "Entrem en un edifici vell i sòlid, amb dues plantes, i un pati d'un centenar de metres quadrats. Entrant, a la dreta, el cos administratiu, on som escorcollats meticulosament, ens treuen les fulles d'afaitar i els ganivets, i ens porten al perruquer, que ràpidament ens deixa pelats com melons".

A Rieu-Mias continua dient "L'alimentació a la presó consistia en una sopa clara amb algunes fulles de col que hi duraven, servida amb un cullarot i abocada en uns pots de conserva mig rovellats que servien de plats. A aquests menú s'hi afegia el pa, uns 50 grams per al tot el dia. Un cop dinats havien de retornar a les cel.les. Unes 300 persones es repartien entre les dues plantes, sense matalàs ni mantes estirats directament sobre el ciment de terra".

En el mateix llibre pàg. 105 Noemí Riudor tret de la publicació de Frederique Leon Guittat MA DERNIERE VIE: SUR LES ROUTES DE LA GUERRE diu: "L'alimentació era escassa i poc variada. Per esmorzar se servia quelcom que podria qualificar-se de cafè, i el dinar i el sopar consistia en una sopa més aviat clara on s'hi podia trobar, de tant en tant, algun tros de patata i alguna altra verdura, tot això acompanyat d'un tros de pa sec d'uns 50 grams que havia de durar tot el dia".

Noemí Riudor entrevista a Joan Soldevila i recull en el llibre: "Al Seminari Vell, en Joan va trobar-se amb gent coneguda, nois que havien fet la Guerra amb ell i altres que eren de la seua comarca. Complint condemna hi havia un home que havia estat carrabiners a Alós i que ell coneixia de quan havia treballat de mossos en aquella població, a casa Sanet. Aquest home era un dels encarregats de repartir el ranxo i això va afavorir els germans Soldevila, que sempre van preocupar posar-se al la cua on hi havia aquest conegut repartint el menjar. D'aquesta manera obtenien una ració de sopa més espessa ja que l'antic carrabiners enfonsava el casso fins del calder per tal de plegar algun tros de patates que hi havia submergida". 

" Pel que fa a les condicions higièniques, el water es reduïa a un ferrata fins de la vella i bé a algun forat al terra. Ens permetia sota un fil d'aigua gelada però no hi havia manera de dutxa dutxa setmanal, es podien posar nets aquells que tenien familiars i coneguts que setmanalment s'encarregaven de portar-los una mida i de pas alguna cosa per menjar. En aquest sentit, coneixem el cas de l'Antoni Rosinach, un noi de Lleida empresonat al Seminari Vell per motius polítics que cada setmana tenia la visita de la Joana, la petita veïna del replà. La mare de la Joana va fer-se càrrec d'atendre les necessitats higièniques i alimentaris de l'Antonio durant el temps que va romandre empresonat."

"Li rentaven la roba, li portaven, menjar, pues lo que li calie pobre, i com que era molt petiteta em deixaven dentrar allí dintre, amb ells, amb los presos (...) me sentaven a la falda i me feien explicar el que feien, lo que no feien (...) hi'navem totes les setmanes a portar-li la roba, mos emportavem la bruta, li portàvem menjar, si, però jo era la única que em deixaven dentrar, a la gent gran no, i mira i amb ell li feia una gràcia pobre que ...!"

"Com a conseqüència de les mancances alimentàries i higièniques, els presos tenien molts problemes greus de salut. Molts dels internats patien reumatisme degut al fred que havien de soportar dormint al terra de les celes, amb unes finestres que no tancaven o que, senzillament, no tenien vidres. Vòmits, disenteria, afeccions respiratòries, infeccions a causa d'algun insecte. Aquests eren els problemes més freqüents. Les picades dels insectes, polls, xinxes, puces i altres, eren un veritable turment."

"Les celes estaven infestades de xinxes que no deixaven dormir els presos. La meitat de la cela es dedicaven a matar les xinxes mentre l'altra meitat intentava descansar."

"Els xinxes, se mos menjave les xinxes ere ja el mes de juny macagon la mar !Al llit no hi  podives dormir, tu! Saps que feven gent? Agafaven los draps que teniven per fregar molls, així al rededor i no passaven les xinxes sinó no et deixaven dormir".

"Segons els testimonis francesos que van estar omplint condena al Seminari Vell, tenien una relació cordial amb els presos espanyols d'ideologia republicana, uns i altres eren contraris als règims feixistes i això els feia sentir més propers. Malgrat que espanyols i estrangers es trobaven separats hi havia llocs on podien coincidir. Mentre eren allí empresonats, en Joan i Ricardo van fer amistat amb un noi francès, nascut al poble de Saint Girons (Ariege) i al que anomenaven Som O Soum. Sant Girons és la capital del Couserans, un territori francès, fronterer amb la vall d'Aran i el Pallars Sobirà...."