ALGUNAS NOTAS SOBRE LA DEFENSA Y PERDIDA DE LÉRIDA
L’atzar ha fet que caigues a les mans un document d’11 fulls explicant detalls al voltant de la batalla de Lleida (1). És un document molt interessant amb dades que m’eren totalment descongudes (si més no per mi) i crec que aporten informació rellevant, encara que entenc que està escrita des del subjectivisme d’haver de criticar l’actuació d'en Valentín González González, responsable de la defensa de Lleida. i, així mateix justificar-se l’auto del text. En el text de wikipedia hi ha una escueta però molt correcta explicació sobre aquests enfrontament de la cúspide militar.
En Valentín González fou conegut amb el sobrenom d’El Campesino (2). Era el comandament superior de la 46a Divisió de l’Exèrcit Republicà. Tenia fama de ser molt agressiu i violent amb els seus subordinats i presoners – s’explicaven tota mena de bestieses – i també, va ser criticar per la seva covardia. En la defensa de Terol i Lleida sembla ser que va jurar i perjurar que defensaria les dues capitals fins a la mort mentre que segons sembla la seva retirada del combat va ser massa precipitada en els dos casos. Es parlava del pànic que tenia a combatre amb el riu a les seves espatlles com va ser en els dos casos anteriors. (3)
El document en qüestió no va signat però fàcilment el podem atribuir al General José del Barrios Navarro, que comandava de la 27a Divisió de l’Exèrcit Popular en aquell momento històric de la batalla de Lleida. La 27a Divisió era coneguda amb el sobrenom de La Bruja perquè tenia renom d'aparèixer sempre amb gran facilitat per sobre de l’enèmic, com per art de màgia. Del Barrio va deixar el seu arxiu personal en la Biblioteca del Pavellò de la República de Barcelona (pendent de cercar més información).
He pensat que per facilitar la comprensió del text ALGUNAS NOTAS…. Faré un comentari resumit per pàgines i posaré l’original complert fotografiat que és de lectura força enfarragosa. Observeu que el document està ple de correccions i ratlladures que denoten que fou fet – si més no, pensó jo –amb rapidesa per fer arribar als comandaments superiors militars o polítics.
Pàgina número 1:
Preàmbul: L’autor recorda que sempre ha enviat informes als superiors explican les deficiències que tenia la 27è Divisió i que també els ha enviat al Partit Comunista d’Espanya i al PSUCatalunya i que aquesta circumstància li ha generat “una campaña contra mi”.
La Bruja estava formada majoritàriament per obrers catalans. Era la antiga columna Carles Marx militaritzada posteriorment. El març de 1938 estaven recuperat-se després de la dura batalla d’Alfambra (4). “Habíamos tenido un número de bajas muy considerable”. Estaven allotjats al Llevant. Les tropes van demanar poder retornar a Catalunya i defensar casa seva davant l'embrncida de la caiguda del Front de l'Ebre. A més es dona la circumstància que és un terreny que coneixen prou bé ja que havien tingut com a seu de la caserna general a la localitat Fraga quan van estar defensant de l'esmentat Front.
Rep l’autorització del general Pozas que dirigeix l’Exèrcit de l’Est d’incorporar-se al front català. La 27ª Divisió es trasllada presipitadament cap a Catalunya. Quan arriba a terres lleidatanes desconeix on està localitzat el front ja que ha estat dinamitat en l’ofensiva franquista. Les unitats republicanes han tingut un atac de pànic i han fugit desesperades. Sembla aquelles peses de domino que cauen una darrera de l’altra amb un sol cop inicial. Ruptura del front d’Aragó (5) (6).
Pàgina número 2:
En passar per Tortosa, el general Enrique Líster (7) (8) “requisa” el batalló de la 124 brigada “a la brava” per defensar Tortosa. Aquesta decisió la pren Líster d’una forma unipersonal sense coneixement dels seus superiors. En José del Barrio davant d’aquest excés d’atribucions no fa res ja que sap que coneix el tarannà del militar..
El 28 de març el general Sebastià Pozas situa la divisió a Les Borges Blanques (9). Del Barrio s’informa sobre l’estat de l’escomesa dels rebels del remogut front d’Aragó. Estan situats davant de Fraga i sembla que ja han pogut trencar la línea defensiva del Cinca. Zaidí encara manté la comunicació amb Almacelles per la qual cosa no ha estat ocupada. L'enemic està arribant a Massalcoreig (10)
Els batallons de Carabiners 40 i el 41 i les restes de les brigades 23 i 24 resisteixen a les altures entre Fraga (11) i Alcarràs. Li asseguren que es poden mantenir un parell de dies en les posicions. A l’igual que la línea de Zaidí a Almacelles.
La resta de les forces republicanes tristament fugen més ràpides que avancen els atacants. “Las fuerzas propias que se retiraban, si era grave, no podía considerar-se desesperada, no justificaba la desbandada que se había producido en nuestras tropas”. (12).
Pàgina número 3:
El cap de l’Exèrcit de l’Est, en Sebastián Pozas (13) reuneix al militar Del Barrio i li informa que s’ha creat el Cos de l’Exèrcit Especial encarregada de la defensa de Lleida. Aquest Cos estarà format per: La 27ª Divisió, la 46ª Divisió i la XIIIa Brigada Internacional (14). També havia unitats que s’havien desarrelat en la desbanda formada per infantería, carabiners, guardia d'assalt, Cavalleriaa, artillería, tancs i altres elements i serveis. “Se designaba a mí para tomar el mando del nuevo Cuerpo Especial”.
“Con estas fuerzas había más que de sobra para detener el avance del enemigo, expulsarlo por lo menos de la margen izquierda del rio Cinca, asegurar la defensa de Lérida en ese río, y no más atrás, y disponer de una masa de maniobra muy apreciable”.
José del Barrio exposa el seu pla per defensar la ciutat de Lleida:
1.- “ No embeber (no puc entendre el significat de la paraula) ni un solo hombre de las Diviones 27è i 46è, ni de la XIII Brigada internacional, por ningún motivo ni bajo ningún pretexto, en las zonas donde se combatía o que aparecían, como amenazadas, consiguiendo se resistiera en cada punto con las fuerzas que quedaban en línea y con aquellas otras que se fueran recuperando”.
2.- La 27ª Divisió s’ocuparia de defensar la zona que va des de la Granja d’Escarp fina a Massalcoreig i la 46ª Divisió ho faria en la zona Zaidí a Almacelles. Quan es pugues fer un contraatac per recuperar Fraga i controlar el pont sobre el Cinca i establir en la mesura del possible un cap de pont.
3.- Enfortir tot el marge esquerra del riu Cinca. (15). Assegurar la línia ferroviària i la carretera de Monsó a Lleida.
4.- Mantenir la XIIIa Brigada internacional en el perímetre de la ciutat de Lleida (16). Restaven també com a forces de reforç.
Pàgina número 4
5.- Recuperar i reorganitzar totes les forces que havien estat en contacte amb l’enemic un cop ja estaven la 27ª i 46ª divisions ja ocupaven els seus llocs de defensa del riu Cinca. Amb els soldats recuperats es faria una agrupació que manaria el tinent coronel de Carabiners que “que había mostrado grandes pruebas de capacidad y dotes de mando”. “Agrupación que se establecería en la zona Binefar-Tamarite, enlazando al sud con las fuerzas del Cuerpo Especial y al norte con las fuerzas propias que existieran en el triangulo Monzón – Binéfar – Tamarite”. (17)(18)
Quan estava exposant aquest pla al general Pozas arriba El Campesino. En Del Barrio descriu el carácter autoritari de Valentín González que no està acostumat a rebre ordres i menys a cumplir-les. “Aquella primera orden que le di fue también la primera que dejó de cumplir. No se negó a ejecutarla, claro está y me aseguro diez veces que todo marcharía como yo lo había dispuesto, pero ni aquella orden ni ninguna de las muchas más que después tuve que darle fue cumplimentada”
En acabar la reunió el Cap de la 46e Divisió marxa a Barcelona (en aquell moment Del Barrio no ho sabia). La ciutat de Lleida era un caos amb la constant remodelació de directrius. Els canvis freqüents canvis i l’enemistat entre els comandaments tampoc podía ajudar gaire.
Pàgina número 5
La población civil vol fugir atrafegada pels ponts (19)(20). Davant d’aquest descontrol va fer passar a les famílies a recollir un salvo conducte per creuar els ponts. Salvo conducte que havia de lliurar el Comandante militar de la plaza (21). Davant l’aglomeració de la gent, van decidir posar sols un segell del Batallón Especial per passar aquella onada de població civil temerosa. Fins hi tot els militars que havien d’entrar i sortir per la ciutat havien de creuar aquest control que augmentava la sensació de caos.
Impossible de trobar al Campesino ja que s’havia traslladat a Barcelona a veure el Comité Polític-militar del P.C.E. Aquests li van donar noves ordres que havia de fer arribar al general Pozas, cap de l’exèrcit de l’Est.
24 hores més tard es troben El Campesino i Del Barrio en un hotel de la ciutat de Lleida on Valentín González havia establert el seu allotjament (22) (23). Aquesta será la reunió més tensa que tindria Del Barrio en la seva vida. El Campesino li informa que hi ha noves ordres superiors que havia dictat pel General en cap Vicente Rojo (24). Segons aquestes directrius la 46ª Divisió no anava a defensar el front del riu Cinca i romania al voltant de la ciutat de Lleida preparant els propers combats (25). Del Barrio li argumentava amb criteris tècnics i El Campesino va començar a cridar “como un loco”. “Quiso hecharme de allí haciendo ademanes de sacar la pistola”.
Pàgina número 6:
“Corté la cosa a raja tabla encañolandole con la mía.” Aquí l’autor fa afirmacions poder un xic exagerades com que el Campesino faria el que li donés la gana i que Lleida no li importava sinó poder quedar com un heroi en la defensa de la capital catalana.
Hi ha dues ordres oposades. Creu que tenia que declarar-li un consell de Guerra però sabia que El Campesino tenia molt bona connexió amb el partit comunista i que aquest el defensaria. Idea que repeteix per tot el text, com idea principal.
Al sortir es va trobar amb “Pedro” Ernet Goere, delegat de la Internacional Comunista que ha sentit la discussió des de darrera de la porta.
El dirigent de la 27ª Divisió va a parlar amb en el General Pozas. Aquest li confirma que El Campesino ha anat a Barcelon a parlar amb el General Rojo. Li ha explicat la versió de la defensa de la capital catalana que més li ha interessat i l’ha convençut per lliura-li de complir les ordres que li havia lliurat Del Barrio.
Pàgina número 7
S’explica la manipulació de la informació que Valentín ha fet arribar a Vicente Rojo . A Pozas li han fet arribar un document negant el pla que havia elaborat pel cap de la 27é Divisió referent a la defensa de Lleida. A grans trets no consideren interessant reforçar la línia del Cinca per evitar obstaculitzar el pas dels rebels. En González romandrà defensant des dels voltants de la ciutat.
Del Barrio, irat, marxa cap a Barcelona per entrevistar-se amb el Cap de l’Estat Major però no aconsegueix convencer-lo. Els combats sobre el Castell dels templers de Gardeny estant a punt de començar (26)
Página número 8:
Afirma que l'ordre de reforçar la línea del Cinca era una bona decisió militar mentre que, com en altres ocasions durant la Guerra Espanyola, no s’ha seguit per imposar els criteris polítics i d’amiguisme.
Pàgina número 9:
A la 27ª Divisió només li queda les brigades 122 i 123. La 124 se l’ha quedat Enric Líster en la defensa de Tortosa. La Bruja no ha pogut controlar l’escomesa de l’exèrcit Marroquí.
Dies abans el general González ha preparat els explosius sobre els dos ponts de la ciutat. Aquesta preparació amb temps pot indicar la inseguretat manifesta que té sobre la defensa de Lleida i la resistència. Sense voler, preparant amb tant de temps la voladura dels ponts estar ajudant als franquistes que durant 4 dies estan bombardejant la ciutat amb la intenció de volar els ponts i tenir reclosos els defensors de la República en la vessant dreta del riu.
El Campesino insisteix que lluitarà fins a morir a capital de l’interior de Catalunya. Ell i Del Barrio es situen a la Seu Vella per observar l’avanç de les forces sollevades.
Pàgina número 10:
Desordre caòtic dins de Lleida. Des de la Seu Vella els militars veuen com l’enemic va envoltant la ciutat de Lleida. En Del Barrio veu molt clar que el punt més feble d’aquest encerclament del cap de Pont de Lleida és la línia del ferrocarril. Prega al seu adversari que deixi un batalló seu a l’altre costat del riu davant del pont de la via per contraatacar en el moment que els franquistes arribin pel ferrocarril al riu. Estava convençut que aconseguirà aturar aquesta infiltració dels enemics.
Aixequen el post d’observació que han instal·lat al “Castell”. Es separen els dos generals. El Campesino ordena que el batalló que estava esperant - a l’esquerra del riu - passi el pont i entri al cap de pont de la ciutat desbaratant els plans Del Barrio. El Campesino desapareix. Ningú sap on està. Els franquistes que s’han infiltrat per la vora del ferrocarril avancen per la vora del riu a buscar l’altre pont intentant fer una gran bossa humana amb els republicans que continúen defensant heroicament l’interior de la ciutat (27).
El comandament militar és traslladat a una bòvila que en el marge esquerre del riu, sobre la carretera de Puigcerdà (28). El Cap de la 46ª Divisió no ha deixat cap responsable per volar el pont del ferrocarril. És en Del Barrio qui ordena la seva voladura (29).
El punt més tens del text és quan en Del Barrio es troba amb El Campesino que ha fugit dels combats de la ciutat: “ De madrugada encontramos a El Campesino en su puesto de mando de la fábrica de ladrillos. Estaba literalmente deshecho, desmoralizado, avergonzado. Le dije que informaría al mando del ejército y pediría su arresto y procedimiento y pediría al Partido que le obligaría a arrencarse él mismo sus distintivos de graduación y de mando. Llorando me dijo que había salir de Lérida por haberse puesto enfermo.” (30) “Inmediatamente hice los anunciados informes al Ejercito y al Partido. No pasó nada” · El Campesino, declarándose enfermo, cedió el Mando de su división provisionalmente al Mayor Merino, uno de sus jefes de Brigada”. Aquestes queixes foren reconegudes per altres militars.
Malgrat aquests informes el partit comunista va difondre pels seus mitjans de comunicació la valentía i coratge de Valentín González en la defensa de Lleida. Va ser considerat un heroi militar i que es va perdre, tan fàcilment, la capital, per la superioritat numèrica i armamentística dels tropes franquistes.
“El escandalo fué tanto mayor cuando se anunció que el Gobierno de la República había concecido a “El Campesino” la Medalla del Valor como signo de reconocimiento por la defensa de Lérida …”
A MODE DE CONCLUSIONS:
La lectura del text m’ha sorprés enormement. Mostrar detalladament les trifurques que havia entre els comandaments militars. Sempre s’havia parlat de les tensions entre comunistas i anarquistes que tan mal va fer a la dinámica militar a l’inici de la Revolució. S’ha volgut acusar als anarquistes pel desordre i violencia que van entorpir l'inicidel conflicto.
També entre els comandaments comunistas establerts després dels fets de Maig de 1937. Va haver enfrontaments tan greus com els de primers dies de la revolta popular. Les discussions tàctiques van comportar la mort de molts soldats (llegiu Brigadistes Internacionals entre d’altres, abandonats en un front en terra de ningú). De fet el text no ens descobreix en aquest sentit res de nou ja que hi ha força autobiografies i d’altres publicacions que expliquen diferentes batusses que va haver entre comandaments militars que dirigien la guerra. M’ha sobtat profundament que en el mateix moment que es prepara la lluita als carrers de Lleida i ens l'altiplà de la Cerdera, El Campesino i Del Barrio estan discutint-se amb una pistola a la mà.
L'esperpèntic espectacle dels comandaments podría ser un dels motius pels quals es va callar l’errada estratégica dels combats de la línea de la Cerdera – Malpartit – La Saira de la XIIIa Brigada Internacionals. 607 brigadistes.
La esmentada línea no tenia cap funcionalitat real. En no voler seguir el criteri militar Del Barrio de potenciar les defenses del riu Cinca i, a ultimíssima hora, ajuntar totes les forces al voltant de la ciutat de Lleida, la defensa de la línea de la Cerdera no responia a cap estrategia militar. La precipitació del momento va deixar la Brigada Internacional en terra de ningú. Sols van aconseguir endarrerir els combats a la ciutat pel sector est quan els combats van ser principalment pel sud (tossal de Gardeny) i pel nord (Pont del ferrocarril). S’ha parlat molt poc dels combats de la Cerdera (31). Hi ha un silenci que sembla que convenia als dos militars.
Finalment, Del Barrio, fa una crítica ferotge del paper omnipresent dels comunistas i les seves estratègies desassociades de la realitat del conflicto. Es veritat que sobre “árbol caído” tothom en fa llenya. Llàstima que el PCE no hagi assumit aquesta circumstància. Acceptar les errades dutes a terme en ple conflicto - no cal ser gaire espavilat per citar-les en tots els grups polítics- crec que ens hagués ajudat a tots i podríem analitzar actualment les pifies per traure conclusions i no ensopegar de nou en la mateixa pedra.
Tristament no disposem de facilitats per accedir a la información recollida als arxius rusos que posarien noves hipótesis de treball.
ANOTACIONS
(Aquestes anotacions són més que aclariments i complements més que notes bibliogràfiques pròpies dels estudis de caire més acadèmics)
Combats que van acabar amb l’ocupació de la ciutat de Ponent. Van tenir lloc entre el 27 de març de 1938 (combats al riu Cinca. Ocupació de Massalcoreig) fins al 3 d’abril que es totalment conquerida la capital del Segrià.. Estrictament parlant comença el vespre 1 d’abril de 1938 on les forces de l’Exèrcit d’Àfrica ha ocupat la Creu del Batlle i es prepara per l’ocupació de l'altiplà de Gardeny. Els dies anteriors han hagut intensos combats en els tossals anteriors (pe. Caparrella).
Hi ha biografies que afirmen que no va treballar al camp. El sobrenom li ve perquè sempre va defensar als treballadors del camp.
Pendet de llegir el seu llibre autobiogràfic Yo escogí la esclavitud.
La batalla d’Alfambra va tenir lloc dins de l’alliberament de la ciutat de Terol per l’exèrcit lleial a la Republica i la posterior ocupació franquista (22 de febrero de 1938). La batalla va tenir lloc entre els dies 5 i 8 de febrer amb nombroses baixes pels dos bàndols encara que el confrontament el va guanyar els sollevats.
L’Exercit del Nord franquista (Fidel Davila) estava format pels següents cossos: Cos de l’Exèrcit Marroquí (Yagüe), Cos de l’Exèrcit d’Aragó (Moscardó), Cos de l’Exèrcit de Navarra (Solchaga), Cos de l’Exèrcit d’ Urgell (Múñoz Grandes), i el corpo Truppe Voluntare (Mario Berti). Es calcula que estava format per 110.000 soldats.
Aquest sector de l’ofensiva franquista està comandada pel general Yagüe que dirigeix l’Exèrcit Marroquí. Será el que ocuparà finalment Lleida. Sempre s’ha dit que el General volia continuar l'avançament militar i ocupar la totalitat de Catalunya. Circumstància que hagués pogut fer sense massa dificultat. Hagués estalviat 10 mesos del front del Segre i la cruenta batalla de l’Ebre. S'ha especulat molt en aquest sentit.
Cap militar del Vè cos de l’exèrcit republicà, també membre del Partit Comunista d’Espanya. Tenia una mala relació, entre d’altres, amb el Campesino i Del Barrio, pel seu caràcter fort.
Anécdota familiar: El meu tiet Josep em va explicar la imatge que tenia d'en Líster que havia conegut personalment, si més no, en una ocasió. Anava vestit amb un abric negre, llarg i estava a la sortida d’un pont sobre el riu Ebre, en la batalla homònima . Els soldats com el meu tiet fugien atemorits dels darrers combats a l’altra riba del riu Ebre. Líster anava demanant el salvo conducte als soldats que horroritzats fugien del camp de combat. Si no el duien els hi pegava un tret. Els cadàvers formaven una gran columna de cossos. Els fets es devien produir el novembre de 1938. El tiet va poder travessar el control. Va venir a buscar la familia refugiada a Blancafort (Conca de Barberà) i els hi va dir que ja estava tot acabat. Era qüestió de dies. La meva familia va decidir traslladar-se a Barcelona on passarien més desapercebuts davant l'embranzida feixista.
On es van allotjar? També hi romangué allotjada la XIIIa Brigada Internacional.
Primer poble de Catalunya ocupat pels franquistes el 27 de març de 1938. Circumstància que fou utilitzada propagandísticamente per les forces sollevades. Cop molt dur pel poble català.
En el tossal de la Concepció hi ha un tres nius de metralladores i un refugi antiaeri amb la típica estructura de V. Domina la carretera a Saragossa a Lleida des de la ribera esquerra del riu Cinca.
Contrasta aquesta consideració amb les notes biogràfiques dels soldats de la Brigada internacional del XIII que recullen les seves tasques aturant la retirada desesperada dels republicans als controls que tenien muntats a Les Borges Blanques i Mollerussa.
L’Exercit de l’Est, durant l’establiment del Front d’Aragó, tenia la seva Caserna General en la Casa Cros, a l’avinguda Ferran, núm. 28.
La XIIIa Brigada Internacional va ser coneguda com Dombrowski oDabrowsky estava comandada per Barwinski però en acabar els enfrontaments/desastre militar a Lleida va ser rellevat pel rus Mihail Kharchenko. Estava formada principalment per polesos i ucraïnesos.
Quan s'establí el front d’Aragó es va començar a fer una línea defensiva que resistir un trencament del front. Aquesta línea es va establir un complexe sistema de defenses aprofitant el riu Cinca (línia del Cinca). Es van construir un gran nombre de nius de metralladores i refugis però tristament no va resistir l’ofensiva.
La XIII Brigada Internacional romangué en la línea de la Cerdera – Malpatit – La Saira. Va mantenir aquesta línea amb molta valentía. Van morir 607 soldats i van fer 70 presoners , segurament estarien tancats en el camp de presoners d’Almacelles instal·lat provisionalment en l’antic camp de futbol.
Davant tenien l’Exèrcit d’Aragó comandat pel general Moscardó.
La situación era tan caòtica malgrat el to optimista que té el text, que no sabien quines forces tenien al costat per protegir l’ala nord del front. Mentre tant el general Solchaga anava avançant dirigint del Cos de l’Exèrcit de Navarra.
Per entendre el drama del moment cal tenir present que els franquistes tenien en el taulell d’escacs estesos tres exèrcits (exercit d’Àfrica – Yagüe – exèrcit d’Aragó – Moscardó i exèrcit de Navarra –Solchaga). Cada exèrcit tenia al voltant de 10.000 militars, per la qual cosa els franquistes disposaven de 30000 soldats posats en el camp de batalla.
Entre ells estava el meu pare que tenia llavors 11 anys. Fugien d’Almacelles amb tres carros que acollien tota la familia, amb tot l’imprescindible, recorda especialmente els matalassos. En passar per davant del cementiri va sentir l’esplosició del pont de la via. S’acabaven de convertir en refugiats. Passarien aquests 11 mesos de refugiats al poble de Montblanc de la Conca de Barberà. Amb la caiguda de la batalla de l’Ebre marxarien a Barcelona on vegueren desfilar el general Yagüe el 26 de gener de 1939 per l'avinguda de la Diagonal, plena de gent cridant cançons i consignes feixistes. Em permeto explicar una altra petita anécdota que el pare m’explicava. En mig de la desfilada va sortir un nen petit d’uns 5 anys i va aixecar el punt i va cridar ben fort: Viva la FAI… com segurament havia fet altres desfilades militars. El seu pare, estorat, sortí atrafegat a agafar al seu fill i va mirar de passar desapercebut entre la massa de gent que observava amb desesperació i tristesa el pas del feixisme. Un terror que s’imposaria durant 40 anys.
El comandament s’havia traslladat a la Paeria, on segurament s'expedirien els salvo conductes, i finalment ensellament de la población civil i els militars que havien de trescar per la ciutat.
Abans el general s’havia allotjat en un xalet que havia en la cruïlla del carrer Alfred Perenya i el carrer Sans i Ribes. Tristament fa uns anys es va enderrocar la casa.
Aquests fets es deurien de produir el 30 de març de 1938. Aquest mateix dia són ocupades les localitats de Barbastro i de Monsó. L’1 d’abril ho serien Binefar i Almacelles.
Vicente Rojo, era el Cap de l’Estat Major Central de l’Exèrcit Popular de la República.
Des de l’altre costat del riu – Albatàrrec – l’artilleria ha bombardejat l’avançament franquista, però no pot evitar que les tropes del general Yagüe es plantin davant de la Creu del Batlle. L’endemà començaran els combats per la possessió del Castell de Gardeny.
Insisteixo en els treballs publicats sobre la batalla de Lleida els combats més importants passen en l’altre extrem del pont del ferrocarril. El Castell de Gardeny será pres per la nit i durant la nit les forces lleials a la República intentaran recuperar aquesta possessió estratégica. L’endemà els combats seran en el carrer Alcalde Costa, encara que ja s’han generalitzat en la fariñera dela Meta – a la carretera de Torrefarrera .
De fet les tropes instal·lades en lo Castell si que queden tancades per l’enemic i en acabar els combats pels carrers s’han de rendir. Segons sembla, la veu popular afirma que foren afusellats en el Camp de Mart per les tropes marroquines. Foren enterrades al peu de les muralles de la contrada.
A Lleida no hi ha una carretera que s’anomeni de Puigcerdà, sinó que seria de Balaguer o La Seu d’Urgell, per la qual cosa em permeto opinar que poder no es tracta de la carretera de Puigcerda sinó de Puigverd i la bovila fos la que hi ha damunt de la serra de Puigdevall en el barri de la Bordeta, en l’extrem més oposat de la capital i a més en un indret prou elevat.
Anècdota familiar: El meu pare em va explicar que un cop havien passat pel pont principal, el tiet s’ha deixat alguna cosa, que no puc recordar, i el tiet torna cap a la ciutat. Han quedat davant del cementiri. Ja no el deixen passar pel pont i ha de passar pel pont del ferrocarril. Serà el darrer de travessar-lo. Després d’ell el volen. El meu pare recordava l’explosió.
Dels detalls de la tensió i malestar del Cap de la 46ª Divisió està recollit en força publicacions. Sempre havia localitat l’escena en el campament de la Canadenca, actualmente en el Museu de l’aigua. I que patia un intents atac de migraña. En el Parc de l’aigua es va establir el post de comandament avançat de les tropes republicanes. Romandrien 10 mesos en aquesta posició fins al 6 de gener de 1939 que fugirien de la línia de defensiva aprofitant un dia de boira.
Jo parlo metafòricament del Forat negre dels combats dels brigadistes internacionals.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada