CAL CUBANO, LES PARETS D'UNA CASA QUE ENS VOL PARLAR (ALMACELLES)

Es la casa del fons amb la porxada del primer pis

L'Oscar Lalana m'obre la curiositat al voltant dels temes d'Almacelles (el meu poble natal). En sap un niu i ho viu amb apassionament. En l'entrada Almacelles, la capital del front del Segre, explico breument que Cal Cubano fou la casa residencial del General Moscardó, però em passa informació sobre la casa i sobre el seu propietari. Recordeu que durant els nou mesos d'ocupació franquista de la vila, la casa fou espoliada pels militars.

QUI CONSTRUEIX CAL CUBANO? La història d’aquesta casa comença amb les vicissituds de tot un personatge. La història d’un almacellenc d’adopció que, per la seva transcendència en l’imaginari dels almacellencs i almacellenques de tota una època, ens consta que fou un dels millors i més reconeguts constructors de l’Almacelles de principis de segle XX. Parlem de l’Asensi Peiró i Fontova, més conegut com l’Indiano o el Cubano d’Almacelles.

QUI ÉS ASENSI PEIRO? L’Asensi Peiró i Fontova va néixer a Torregrossa l’any 1888. Fill d’una família de reconeguts paletes aviat va veure necessari marxar a la recerca de feina i s’hi establí a Almacelles en els primers anys del segle XX, com a conseqüència de la demanda de paletes i constructors que hi havia a la zona, a fi d’enllestir multitud d’obres relacionades amb el Canal d’Aragó i Catalunya. En la seva estada a Almacelles va acabar casant-se amb l’almacellenca Josefa Carnicé Reñé un 31 de desembre de 1910. 

Amb la fi de les obres del Canal de Catalunya i d'Aragó va afluixar força la feina de la construcció a la vila, motiu pel qual va decidir marxar cap a Barcelona, on hi havia una gran necessitat de mà d’obra especialitzada en la construcció de fàbriques, edificis i palauets per a les diferents famílies de la burgesia barcelonina que es desvivien per mostrar a la resta quina era la que tenia la casa més gran, la més bonica i la més ostentosa. 

QUÈ FA ASENSI PEIRO AMB EL GENI ANTONI GAUDI? No cal dir que en aquells anys triomfava un estil que donava per a tots aquells constructors i arquitectes que volguessin lluir-se: el Modernisme. No se sap ben bé com, ni quines eren les referències de l’Asensi, però tot just acabat d’arribar a Barcelona va anar a parar a una de les obres cabdals d’aquest estil que s’estaven executant, ens referim a la Casa Milà o “la Pedrera”, on treballà sota les ordres d’Antoni Gaudí, com a cap d’obres fins al seu acabament, el 1912. Un cop enllestida la Casa Milà, va continuar vinculat amb el genial arquitecte català uns anys més, ja que se’n va traslladar a les obres del temple expiatori de la Sagrada Família. Allí va aprendre totes les tècniques pròpies del genial arquitecte: el trencadís, les motllures de guix, els arcs parabòlics, l’ús del maó vist, el treball de la pedra, el reciclatge de diferents materials per crear formes sorprenents... Fou un alumne tan avantatjat que un altre arquitecte modernista, deixeble d’Antoni Gaudí i que també col·laborava habitualment en l’obra de la Sagrada Família, en Joan Rubió i Bellver, li proposà traslladar-se de nou a Almacelles, ja que li havien encomanat una obra ben a prop d’allí i, sabent com sabia, que era d’aquella contrada li podia interessar. Es tractava de la construcció de tot un celler al llogarret de Raimat, el qual havia de seguir l’estil de moda i que li podria anar bé per retornar cap a Almacelles.

LA PRIMERA EDIFICACIO FETA AMB FORMIGÓ A ESPANYA: Cap al 1916, n’Asensi torna a Almacelles, per encarregar-se dels paletes i peons que havien de donar forma a un celler que havia manat fer la família Raventós a Raimat, a tocar d’Almacelles. En aquesta obra va treballar en la construcció del gran celler central, amb arcs parabòlics i la utilització, per primer cop al país, d’un nou material fins aleshores desconegut però que permetria fer grans construccions força segures, prescindint de la pedra i del maó: el formigó. Durant aquests anys a Raimat era força ben considerat per una munió de paletes i peons que venien diàriament des d’Almacelles a treballar al celler. Els hi va ensenyar a emprar els nous materials, el maó, el formigó, la ceràmica, les noves vigues. Fou el mestre de tots els paletes d’Almacelles i qui va fer oblidar la tova, el canyís i la pedra. En aquests anys també va rebre l’encàrrec del que seria president de la Generalitat, en Francesc Macià, per a que construís un edifici a la seva finca de Vallmanya per destinar-la a escola dels fills i filles dels parcers que tenia treballant a la finca de la seva propietat.

Cap a 1921, la gran estructura del celler ja estava enllestida. Només era qüestió de detalls i tornava a veure perillar el seu futur com a paleta en aquell indret. No se sap quin fou el motiu ni les perspectives de futur que li varen donar, però en aquell mateix any s’embarca cap a Cuba, on continuaria com a constructor d’infinitat de cases dels cacics locals i de la burgesia que començava a gestar-se en l’illa caribenya.


ESTADA A CUBA: S’establirà a l’Havana, on continuarà fent cases majestuoses als afores de la capital. Cases senyorials per a les famílies més distingides i riques de l’illa. La seva fama i consideració van fer que arribés a tenir un nom a l’illa i que els principals arquitectes se’l disputessin com un dels millors caps d’obra i constructors del moment. Malauradament, el clima caribeny no li sentà gaire bé i la seva salut se’n ressentí tant que el 1928 reprenien el retorn cap a Almacelles. És en aquest moment i fins acabar la Guerra Civil, que es dedicarà en cos i ànima a fer el millor que sabia fer, cases i edificis. En va fer unes quantes a Almacelles, i també s’especialitzà en reformes i en els famosos estucats de guix que feia sense motllos i només amb l’ajuda d’una ampolla. Aquesta tècnica la va aprendre de la seva etapa amb Antoni Gaudí. No obstant, a principis dels anys trenta, va decidir que el seu llegat no podia cloure sense fer la casa més bonica i especial d’Almacelles. Hauria de ser la seva casa i va cercar un solar allà on acaba la plaça Fortuny i comença el carrer de l’Estació, en aquells moments, una de les avingudes més concorregudes i transitades de la vila i el millor indret per construir la llar on podés aplicar tots els seus coneixements.


De fet, abans de començar a fer aquesta casa que, anys més tard seria coneguda per “Cal Quitèria”, en record del mot dels primers propietaris en adquirir-la; ja en va fer unes altres al carrer Major, conegudes com les “Cases del Coscollar” (que avui situaríem en els números 56 i 58) i en les què ja va practicar amb la combinació de la pedra, el maó vist, la forja i l’ornamentació dels frisos superiors, un estil del tot diferent al de la resta d’edificis que s’anaven bastint fins a la data a Almacelles. La casa de la plaça Fortuny era, tot i la senzillesa i les mides reduïdes que li marcava el solar disponible, un habitatge únic. 

LA CASA:

Tenia una gran galeria oberta als quatre vents i sostinguda per columnes que donaven a un pati interior que feia, al temps, de jardí i d’entrada de llum natural a totes les estances. Disposava de grans vitralls, d’un fris ondulant que rematava la façana i que l’havia ornamentat amb escòria de ferro que anava a cercar a les vies del tren, tot aprofitant els coneixements sobre el trencadís que li havia ensenyat Antoni Gaudí i la manera de reciclar materials en desús per fer art aplicat a la façana. Tota la casa era una petita obra d’art i destacava de sobremanera sobre la resta de cases del poble, fent d’aquell habitatge un reclam per a propis i estranys.

LA CASA A LA GUERRA CIVIL: Poc abans que esclatés la Guerra Civil va decidir vendre-se-la i conta la història que quan van arribar les tropes franquistes a Almacelles, el mes de maig de 1938, i l’arribada del General José Moscardó, en tant que Cap del Cos de l’Exèrcit d’Aragó, va demanar quina era la casa més bonica de la vila per destinar-la a residència privada i despatx personal mentre durés el setge del Front del Segre, setge que es va mantenir fins el mes de desembre de 1938. La resposta donada fou que la millor casa del poble era la “del Cubano”, en referència a la de la plaça Fortuny. La va veure i va quedar tan meravellat que va demanar veure en persona el constructor d’aquell edifici. El cas és que el General Moscardó va ubicar el quarter general a l’edifici de la Casa del Senyor, els vehicles militars i de comunicacions al llarg del carrer de Prat de la Riba i la seva residència a la Casa del Cubano, tal i com se la coneixia en aquells anys. Allí rebia les visites dels comandaments militars, de periodistes de guerra estrangers, autoritats de tota índole i també -com no?- a n’Asensi, que hi va acudir per donar-li les explicacions de com havia aconseguit fer una casa tan bonica en un lloc tan mediocre. Allí es va assabentar que havia incorporat coneixements constructius apresos amb Antoni Gaudí i, alhora, elements que havia après de les cases colonials de Cuba, com les galeries amb columnes, els vitralls i el preciós jardí i pati interior. Com a mostra de gratitud i reconeixement, el General Moscardó li va regalar un fuet de cavalleria i una espasa amb el nom del general, que encara conserven els seus descendents.


LA CASA A LA POSTGUERRA: Un cop finalitzada la Guerra Civil, n’Asensi Peiró inicia la construcció d’una nova casa en la part alta de l’Av. del Baró d’Esponellà, un dels grans vials que s’havien previst en el projecte de nou eixample de José Benedicto que va entrar en vigor el 1909, i que preveia que una gran avinguda en disposició nord-sud connectés el que aleshores era carretera general amb l’estació de ferrocarril, el gran pol d’atracció d’aquell moment. Fos com fos, l’any 1940 posa en venda la casa de la plaça Fortuny i és aquí quan entren els nous propietaris de l’edifici, i la reforma que trauria part de la fisonomia que la va caracteritzar durant els anys anteriors.

La nova propietària de la casa del Cubano seria la Sra. Dolors Pascual, vídua de guerra del tractant de bestiar, en Francisco Arqué Pàmpols. En Francisco era ben conegut per la seva vàlua en els negocis de compra-venda de bestiar i el seu olfacte per fer diners. Segurament, aquesta posició li va comportar la mort. Va morir el 31de març de 1938 en la partida del Mas del Mestret. Fou executat d'un tret d'arma de foc al front. Tenia 43 anys. En igual circumstàncies van morir en Juan Pique Marti (50 anys) i Antonio Jornàs i Novell (també 50 anys). Informació treta de la Causa General


La seva vídua encara va patir la mort d’un altre fill a la Guerra Civil i va haver de fer front a criar cinc fills pel seu compte. La sort o la fortuna va fer que la Dolors es trobés amb 300.000 pessetes de l’època, totes de curs legal, que el seu marit havia amagat prèviament per si les coses anaven maldades com així va ser. La coincidència va fer que tan aviat com es va posar a la venda la Casa del Cubano, la més bonica del poble –segons deia la gent- amb les ganes d’invertir aquells diners la Dolors no s’ho va pensar dues vegades i va decidir comprar la casa i tirar endavant amb els seus cinc fills.

Malauradament, una de les primeres actuacions que va fer va ser el tancament de la terrassa exterior que donava a la plaça a través d’unes magnífiques columnes, i guanyar un menjador interior a la casa. D’aquesta manera es perdia un dels elements més característics d’aquella casa cubana o colonial. Pel que fa a l’Asensi, “el Cubano”, va anar deixant poc a poc el seu treball com a constructor per dedicar-se a fer de pagès fins que ens va deixar definitivament, l’any 1968. 


Com a curiositat cal destacar també la placa de rajola que hi ha col·locada en un lateral de la casa, on posa de manera bilingüe català-castellà, la necessitat de parlar bé i emprar un vocabulari polit i assenyat. Sembla ser que la placa forma part d’unes altres que es van posar l’any 1935 en altres indrets del poble. Sigui com sigui, la placa en qüestió es va salvar miraculosament de ser eliminada durant la dictadura, ja que era escrita en català. Probablement, el fet de ser bilingüe va fer que les autoritats de l’època decidissin mantenir-la.

Aquesta fotografia recull el correu que pràcticament cada dia arribava amb moto al General José Moscardó a Almacelles.

Text d'Oscar Lalana, a qui agraeixo l'aportació.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

DOCUMENT. LLISTAT PRESOS CAMP DE CONCENTRACIO DEL SEMINARI VELL

ELS BRIGADISTES INTERNACIONALS POLACS DEFENSANT LA CIUTAT DE LLEIDA

LLISTAT DE PRESOS AL BATALLO DE TREBALLADORS DE GARDENY