CAPTAIRES DE LA PAU: EL PRIMER MOVIMENT PACIFISTA A LLEIDA

Text de Carme Quintillà tret del llibre Els ANÒNIMS de la transició - Història oral del moviment obrer a Lleida i a Balaguer (1960-1970)de Gregori Gallego 

 "Una de les experiències més enriquidores per a mi va quan estava con a independent. No estava a cap partit, Jo. Revers, tenis moltes ganes de col laborar amb la lluita antifranquista, m'hi vaig apuntar Com que jo no estava militant a cap lloc em venir els del Xirinacs aqui a Lleida per donar ressò a l'amnistia allà Ajuntament. Vam estar-hi un mes o mes i mig. Cada dia, semblar be. Recordo que ens vam seure al banc del si no fos. durant aquest temps, vam anar quatre persones, tres de Barcelona jo de Lleida. L'única de Lleida com a captaire de la pau vaig ser jo, anava a treballar al Diario de Lérida i quan plegava, sobre les 9 de la nit, anava al banc del si no fos fins a les 11. Anava a dormir a casa perquè el treball no el volia deixar, perquè per a mi era molt important. Això va coincidir amb la primera vegada que va venir a Lleida el príncep Juan Carlos. Crec que devia ser després de la mort de Franco, poc després. La policia, llavors, va venir diferents vegades per fer-nos marxar d'allí. El típic, nosaltres no marxavem. El dia que va venir Juan Carlos, allí a la plaça de la Paeria, s'hi va congregar moltíssima gent. Allò era una manifestació diaria. A les tardes, entre les 7 i les 10 de la nit, s'ajuntava molta gent, un centenar. Venia gent de CCOO, gent del Moviment Democràtic, de l'Assemblea de les Terres de Lleida. Hi estaven un ratet i després marxaven. Diríem que ens feien companyia. El dia que venía Juan Carlos no volien que hi fóssim, i van venir uns 50 policies, tots amb la metralleta a la mà. Els fusells estaven carregats. Ens deien que marxéssim i nosaltres que no. Tot i així, nosaltres no ens vam moure d'allà i ells no es van atrevir a disparar. Nosaltres ja havíem calculat que no dispararien. De totes maneres, només vam quedar-nos els quatre, la resta de gent va marxar. Després van venir uns dotze policies amb porres per pegar-nos. Recordo que, perquè no ens peguessin, ens vam posar de panxa a terra. De totes mane-res, ens van pegar i va ser en aquest moment quan jo vaig des-cobrir coses que avui encara em serveixen. El que no havíem pogut aconseguir en manifestacions de CCOO, per exemple,veure que ho haviem aconseguit, Gent als balcons del carrer Major i gent que passava simplement pel carrer cridava contra la policía. Era gent que no estava convocada a la manifestació i deia a la policia que eren uns assassins. Allí vaig descobrir la importància de la lluita no violenta, la capacitat de transformació que té la gent. És a dir, si tu no fas res per defensar-te, si tu no fas res perquè ells puguin agafar-se, aquest fet els violenta a ells... Són ells, els qui vénen a pegar, i és en aquest moment quan la gent pren consciència del règim que tenim. Allò em va impactar molt, perquè molta gent que no estava ficada en política ens va donar suport i va cridar contra la policia. Que els crits haguessin estat de la nostra gent, ho hagués trobat normal. Després, i al llarg de la meva vida, això m'ha servit i he vist que tenia raó."