Gràcies al llibre Lleida secreta de Josep Tort i Bardonet descobreixo l'origen del nom del carrer Companyia. En l'extrem del carrer havia hagut el convent de l'ordre la Companyia de Jesús (coneguts com jesuïtes) que va acabar donant nom al carrer. S'estableixen a Lleida l'any 1606 i tenen ja la casa bastida l'any 1614. L'any 1767 el rei Carles III expulsa els jesuïtes i expropia les seves propietats. El casal de la Companyia es lliurada a la Paeria. A petició del bisbe l'any 1773 es habilitat com a Seminari. L'any 1893 el bisbe Josep Messeguer trasllada el seminari a la rambla d'Aragó. L'estat de la construcció ja era penosa. A partir de llavors l'edifici serà conegut com Seminari Vell, en contraposició de l'edifici neogòtic de la rambla de Boters (nom popular amb que es coneguda durant molts anys la rambla d'Aragó).
 |
| El blog d'edificis del Seminari Vell ressenyat en una fotografia aèria de l'any 1945 |
L'any 1939 és aprofitat per establir una ampliació de la presó Provincial que havia esdevingut una autèntica llauna de sardines. Els presos que entraven al Seminari Vell no havien estat jutjats (el poder feixista no donava a l'abast els primers anys de dictadura). Primer els tancava al camp de concentració del Seminari - que en la practica no funcionava com a presó - i es classificaven els empresonats que un cop vista la seva causa anaven a la presó Provincial, alliberats o traslladats a altres centres.
 |
| L'antic solar del Seminari Vell segons una fotografia aèria de 2023 |
L'any 1949 s'enderroca el vell Seminari i es construeix un blog de 61 pisos amb una plaça central on s'instal·la un mapa d'Espanya en relleu. L'any 2009 s'enderroca els pisos i s'habilita un aparcament oblidant el tràgic passat com a camp de concentració/anexe de la presó provincial.
Al llibre La batalla del Pirineu. Xarxes d'informació i d'evasió al Pallars Sobirà, a l'Alt Urgell i a Andorra durant la Segona Guerra Mundial de Josep Calvet, A. Rieu-Mias i Noemí Riudor. En la pág 38 explica un viatge que fa Jean-Mari Morere que a travessar des de l'Arieje pel port de Clavera - Sort i Lleida. En entrar al Seminari Vell ens explica l'edifici: "Entrem en un edifici vell i sòlid, amb dues plantes, i un pati d'un centenar de metres quadrats. Entrant, a la dreta, el cos administratiu, on som escorcollats meticulosament, ens treuen les fulles d'afaitar i els ganivets, i ens porten al perruquer, que ràpidament ens deixa pelats com melons".
A Rieu-Mias continua dient "L'alimentació a la presó consistia en una sopa clara amb algunes fulles de col que hi duraven, servida amb un cullarot i abocada en uns pots de conserva mig rovellats que servien de plats. A aquests menú s'hi afegia el pa, uns 50 grams per al tot el dia. Un cop dinats havien de retornar a les cel.les. Unes 300 persones es repartien entre les dues plantes, sense matalàs ni mantes estirats directament sobre el ciment de terra".
En el mateix llibre pàg. 105 Noemí Riudor tret de la publicació de Frederique Leon Guittat MA DERNIERE VIE: SUR LES ROUTES DE LA GUERRE diu: "L'alimentació era escassa i poc variada. Per esmorzar se servia quelcom que podria qualificar-se de cafè, i el dinar i el sopar consistia en una sopa més aviat clara on s'hi podia trobar, de tant en tant, algun tros de patata i alguna altra verdura, tot això acompanyat d'un tros de pa sec d'uns 50 grams que havia de durar tot el dia".
Na Noemí Riudor d'una entrevista amb Joan Soldevila recull: "Al Seminari Vell, en Joan va trobar-se amb gent coneguda
, nois que havien fet la Guerra amb ell i altres que eren de la seua comarca. Complint condemna hi havia un home que havia estat carrabiners a Alós i que ell coneixia de quan havia treballat de mossos en aquella població, a casa Sanet. Aquest home era un dels encarregats de repartir el ranxo i això va afavorir els germans Soldevila, que sempre van preocupar posar-se al la cua on hi havia aquest conegut repartint el menjar. D'aquesta manera obtenien una ració de sopa més espessa ja que l'antic carrabiners enfonsava el casso fins del calder per tal de plegar algun tros de patates que hi havia submergida".
" Pel que fa a les condicions higièniques, el water es reduïa a un ferrata fins de la vella i bé a algun forat al terra. Ens permetia sota un fil d'aigua gelada però no hi havia manera de dutxa dutxa setmanal, es podien posar nets aquells que tenien familiars i coneguts que setmanalment s'encarregaven de portar-los una mida i de pas alguna cosa per menjar. En aquest sentit, coneixem el cas de l'Antoni Rosinach, un noi de Lleida empresonat al Seminari Vell per motius polítics que cada setmana tenia la visita de la Joana, la petita veïna del replà. La mare de la Joana va fer-se càrrec d'atendre les necessitats higièniques i alimentaris de l'Antonio durant el temps que va romandre empresonat."
.jpg)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada